LA CURSA DE BARQUES
Avui ens hem reunit tots els amics al garatge de l’Alba. S’acosta la Festa Major i la cursa de barques.
L’any passat hi vam participar amb un vaixell pirata. La idea va ser de l’Alba, que li agraden molt els pirates. En Miquel, de seguida es va engrescar, i va començar a dibuixar un esbós. Quan ens el va ensenyar, vam quedar bocabadats. Era preciós.
La Sílvia, que de gran vol ser arquitecta, va dissenyar l’estructura. L’Anna, en Jordi, l’Albert i en Marc van recollir tots els materials necessaris per construir el vaixell.
A tot li trobàvem utilitat: uns plàstics, unes llaunes, unes pedres amb forma especial.
Un dia, l’Abel i en Martí van arribar ben emocionats. Els seus pares havien decidit canviar la banyera de casa i creien que la vella ens podria servir per fer el vaixell. Quina idea més esbojarrada! Va ser tota una aventura transportar aquella banyera fins al garatge de casa l’Alba. El camí fa pujada i la banyera… pesava un munt!
Vam pensar-hi molt i al final vam decidir que la millor opció seria carregar la banyera en un carretó. Un cop damunt el carretó, vam lligar la banyera amb una corda. Alguns de nosaltres estiràvem la corda i els altres empenyíem el carretó, i amb l’ajuda de tots, ho vam aconseguir. Aquell dia vam suar de valent!
Un cop vam tenir la banyera al garatge la vam pintar de negre i la vam decorar amb color daurat. Per aguantar la vela major, vam fer servir un pal llarg que vam trobar un dia a la sortida de l’escola. L’avi Ramon ens va donar 4 pals curts i prims per a les veles més petites. El vaixell, a poc a poc, anava agafant forma.
La bandera negra, la vam fer amb una samarreta vella del meu pare. La calavera ens va portar molts maldecaps. Primer ens quedaven els óssos massa curts i semblaven escuradents en lloc de fèmurs. Després, el crani era tan gran que no semblava una calavera humana. Sort que l’Àstrid, la mestra de plàstica, ens va ajudar. Ens va quedar una calavera molt divertida, però no feia gens de por.
Les finestres, les vam fer amb plats de plàstic. Com que no ens posàvem d’acord sobre el color, les vam pintar de diferents colors i les vam enganxar a banda i banda del vaixell. No eren unes finestres reals, perquè a través d’elles no s’hi veia res, però ens agradaven i quedaven precioses. I això era el més important.
Aquell vaixell cada vegada s’assemblava menys a un vaixell pirata, però n’estàvem ben orgullosos. Era el nostre vaixell i l’estàvem construint entre tots. Cada dia, sortint d’escola, corríem a buscar el berenar a casa i després, enfilàvem cap al garatge de l’Alba on s’amagava el nostre tresor: el vaixell per a la cursa
de la Festa Major.
Un dia l’Albert va arribar carregat amb uns grans tubs. Estava molt emocionat perquè els volia fer servir de canons per al vaixell:
─Mireu quins tubs! Ens quedaran uns canons espectaculars! ─va dir l’Albert.
─Què dius ara? Nosaltres no volem un vaixell de guerra! ─replicà l’Anna.
─Com? Sense canons un vaixell no pot ser pirata
de cap de les maneres! ─exclamà en Marc.
─Si no hi posem canons, nosaltres pleguem ─va insistir l’Albert.
L’avi Ramon va trobar la solució. Una tarda, ens va reunir a tots al garatge de l’Alba. No podia ser que ens esbatusséssim per una bajanada,
i ens va dir:
─ Ja n’hi ha prou! Si tots cediu, tots hi guanyareu. Podeu instal·lar els canons, però en comptes de disparar bales, poden disparar caramels.
Les nostres cares es van il·luminar. Era una idea fantàstica, que ens va convèncer a tots:
els que volíem canons i els que no volíem un vaixell de guerra.
Després d’instal·lar els canons, ja teníem el vaixell a punt. De l’emoció, l’estómac ens feia pessigolles. No volíem que el dia de la cursa fallés res. La bandera estava col·locada al seu lloc, les veles ben tibades, els canons apuntant a tot arreu. No havíem deixat cap detall. Estàvem tan contents!
Va començar la cursa. La barca cocodril va ser la primera a avançar-nos. Després ens van passar al davant la resta de barques: la casa de nines, l’ós panda, la paleta de colors…, una darrera l’altra, fins que vam quedar en última posició. L’Anna plorava, en Jordi i l’Abel no paraven de remugar. Tot eren males cares i mirades de reüll.
De sobte, vam sentir una veu que ens cridava: era en Pep que, des de la seva cadira de rodes, ens animava a seguir-ho intentant:
─No us rendiu! Remeu, remeu! Seguiu remant i ho aconseguireu!
No podíem més. Estàvem esgotats després de tant d’esforç. Pensàvem que ja no valia la pena intentar-ho. Però en Pep no volia que acabéssim la cursa d’aquesta manera tan trista i ens va dir:
─Veniu, acosteu-vos a la riba. Ajudeu-me a pujar al vaixell. Som-hi nois que no hi ha res perdut.
Ho deia tan convençut, i nosaltres estàvem tan desanimats que no hi teníem res a perdre. Ens hi vam acostar i, entre tots vam ajudar-lo a pujar al vaixell. Ell es va posar al capdavant del vaixell i ens va ordenar a cadascun de nosaltres on havíem de col·locar-nos. Tots li vam fer cas. En Pep estava tan segur d’ell mateix que no ens hi podíem negar. Escoltàvem atentament les seves instruccions i fèiem tot el que ell ens manava.
En Pep tenia uns braços musculats. Com que no tenia força a les cames i havia d’empènyer la cadira de rodes, els seus braços eren valents i robusts com els de 10 homes junts. Quan ell es va posar a remar, la barca va començar a avançar. De sobte, va agafar velocitat i vam començar a avançar les altres barques. Una rere l’altra les vam anar deixant enrere.
No ens ho podíem creure, la meta cada vegada era més a prop. Ens semblava que estàvem somiant. Però era un somni ben real. Quan vam creuar la meta, ens vam abraçar. Alguns ploràvem i els altres saltàvem i cridàvem de l’emoció. Érem els campions de la cursa de barques! En Pep ens havia ajudat a creure en nosaltres mateixos i a treballar en equip. Va aconseguir que fóssim els més ràpids de tots.
Aquest any, hem demanat a en Pep que participi amb nosaltres a la cursa de barques. Potser no guanyarem, però estem segurs que donarem el millor de nosaltres mateixos i ho intentarem fins al final.
